Cayo Zapotillo

Autor: Carme Ripoll
2013-09-03
Aquest petit país de menys de vint-i-tres mil quilòmetres quadrats i que no arriba als tres-cents mil habitants, està format per una barrera d’esculls de tres-cents quilòmetres de longitud de nord a sud. El pas dels anys i els oratges tropicals han recobert de sorra i vegetació els coralls i han donat lloc a llengües de terra que desapareixen seguint el caprici dels huracans. A les formacions més estables en diuen cayos. La majoria són massa petits perquè hi hagi assentaments estables i estan deshabitats, però n’hi ha que han esdevingut veritables illes.

La població és una barreja ètnica formada per descendents de pirates, bucaners, colons anglesos i esclaus africans: els que s’escapaven dels vaixells negrers  que embarrancaven a les formacions coral·lines de les costes caribenyes o els que sobrevivien dels naufragis.

El nostre viatge es va organitzar entre els companys de l’empresa on treballava en Josep, però també s’hi van afegir alguns amics que no tenien res a veure amb la feina. En total, devíem ser una cinquantena de persones entre les quals hi havia una vintena de nens i nenes d’edats compreses entre els sis i els setze anys, comptant també  els meus tres fills, l’Elisabet de catorze, la Diana de dotze i el Dani de deu. 

Vam sortir de la ciutat de Guatemala en direcció a Puerto Barrios, a la costa de l’Atlàntic. Viatjàvem en un autocar similar a aquells que circulaven pel nostre país als anys cinquanta i amb el qual vam recórrer els quasi tres-cents quilòmetres que separen la capital de la costa est, un llarg camí per aquest tipus de vehicle; hi vam invertir unes sis o set hores. L’ambient era familiar i festiu i em feia pensar en les excursions que tot sovint organitzàvem a l’última escola on havien anat els meus fills abans del trasllat a Guatemala i que ells tant enyoraven. Cançons, acudits, converses, jocs; qualsevol cosa era benvinguda per ajudar a passar les interminables hores que va durar aquell viatge per una carretera que ara no ens podem ni imaginar, plena de sots, camionetes asmàtiques, rovellades i plenes de gent i criatures. Tot això es barrejava amb tot terrenys d’alta gamma d’aquella època i automòbils de luxe amb vidres tintats i carrosseries a prova de bales.

Puerto Barrios, amb uns seixanta mil habitants, és un dels ports de la costa de l’Atlàntic de Guatemala. Va ser construït a les primeries del segle XX per les companyies fruiteres amb l’objectiu de facilitar el transport de les seves collites cap a Nova York i Orleans. El traçat de carrers rectilinis i amples, en quadrícula, sense edificis de trets especials fa que sigui tan sols una ciutat de trànsit per a la gent que s’embarca cap a Livingston, un altre port del país o cap a Punta Gorda a Belize. Vam arribar a Puerto Barrios quan ja s’havia fet fosc i un cop fets els tràmits duaners i de control de viatgers ens van dur directament a embarcar.

El vaixell era una motora d’uns setze metres d’eslora on a tot estirar hi podien cabre una trentena de persones i a més de les caixes d’avituallament, la tripulació y els organitzadors, ens hi vam encabir tots els qui conformàvem aquell grup d’aventurers urbanites. Avui dia, un viatge com aquell és impensable en un món civilitzat. Dubto que hi hagués més d’una dotzena de flotadors salvavides; aquelles rodones em van semblar més decoratives que reals. De bon començament ens vam quedar a coberta, és molt més fàcil combatre el mareig amb el vent a la cara, però aviat la fresca de la nit i la humitat ens van fer refugiar, als nens i a mi a la cabina plena a vessar de gent mig adormida. Els cossos amuntegats desprenien una amalgama d’olors tan poderosa que no feia falta el balanceig de les onades per regirar els estómacs. Ens vam acomodar com vam poder en un racó i els nens no van trigar a adormir-se. Les hores passaven amb una lentitud interminable i el nostre son es veia interromput tot sovint per les trepitjades dels qui havien de sortir a corre-cuita per anar a bescanviar la pesseta per damunt de la borda. La Diana també va haver de sortir i va acabar quedant-se amb son pare asseguda en un racó arrecerat de coberta. L’Elisabet, beneïda pel deu Morfeo, no va obrir els ulls en tota la travessia. El Dani, de caràcter inquiet i servicial, anava i venia acompanyant els qui s’apressaven a sortir; cada cop que tornava, ho feia amb un ou dur que es menjava goludament, cosa que alterava el meu equilibri estomacal. Ell sempre tenia un budell buit i el sopar (entrepans i ous durs) li havia semblat insuficient. De tant en tant feia alguna becaina, però, en qualsevol cas, el seu peu mariner es va fer ben evident. Jo pensava que no en sortiria viva;  quan obria els ulls la visió que se’m presentava em feia pensar en un d’aquells vaixells carregats de refugiats que queden a mercè de les corrents marines i que, quan ens els mostren als telenotícies, ens fan esgarrifar.

A trenc d’alba, vaig pujar a respirar l’aire net de la marinada. No vaig trigar gaire a sentir com el capità cridava, assenyalant amb el dit índex cap a un punt de l’horitzó, “¡Vean! No pasen pena, ahorita mismo llegamos”.

Jo no veia res, però, com si fos un premi al meu esforç de mirar l’horitzó amb ulls escrutadors, la línia es va convertir en un punt que, minut a minut, s’anava engruixint fins a poder endevinar l’illot de Robinson Crusoe o alguna cosa semblant.

Un cop tothom va desembarcar i cada família va recuperar les seves pertinences,  es va establir el campament. Podíem col·locar-nos on volguéssim i en Josep, físic de formació i home de camp de naixement, va escollir el lloc: un turonet una mica apartat de la platja i dels altres companys d’aventures, a l’ombra i recer d’unes palmeres que amb prou feines tenien cocos. Vam aplanar el terreny, tot sorra, a la recerca de l’horitzontalitat i vam plantar la nostra tenda. Un cop tot enllestit ens vam dirigir cap a les zones comunes, s’havia fet l’hora de dinar.

El menjador estava format per uns grans tendals penjats sobre troncs i lligats a les palmeres, llargues taules i bancs de fusta disposats en paral·lel envoltats per neveres horitzontals, com les dels supermercats, plenes de llaunes de begudes, sodes i cerveses. Tothom es servia el que volia, era una excursió de pensió completa. Quan en parlem, els meus fills recorden que, lliures com estaven, es van afartar de Coca-Cola, beguda completament proscrita a casa. El menjar constava d’amanides, arròs, pasta, tamales de porc o pollastre, frijoles volteados tortitas de maíz, ceviche de cargol de mar que collien allí mateix i peix a la brasa també acabat de pescar, pinyes, plàtans, taronges i cocos. 

Per la tarda ens vam dedicar a donar la volta al cayo seguint un camí que a estones passava per l’interior, moment en què deixaves de veure el mar per trobar-te dins la selva. Un cop vam prendre possessió del lloc ens vam dedicar a explorar el fons marí. No calia enfonsar-te per observar peixos de tota mena, tan sols surant indolentment i deixant-te endur pel moviment de les petites onades n’hi havia prou per poder-te sentir dins d’un aquari. No ho descriuré, és difícil trobar paraules que expliquin el que vam veure sense caure en el tòpic, només cal recordar algun d’aquests programes que mostren els esculls del Carib per imaginar el que vèiem.

La sobretaula de després de sopar es va allargar i, mentre els adults fèiem petar la xerrada bevent pinya colada, rom o alguna barreja espirituosa, la canalla es dedicava a fer un foc de camp a la platja. Els grups es feien i es desfeien i així, de manera distesa i quasi sense adonar-nos-en, va arribar l’hora d’anar a dormir.

La tenda no era gaire gran i ens vam acomodar com vam poder: quatre verticals i el més petit horitzontal, un cop solucionats els problemes de “li fan pudor els peus” de la germana que els tenia a la vora, vam aconseguir adormir-nos. No vam trigar a ser despertats per una tempesta tropical que feia pensar que el cel ens estava caient al damunt; el repicar de l’aigua sobre la lona feia por, però encara en feia més el vent, que semblava que volgués endur-se el nostre refugi amb nosaltres a dins. El Dani es va posar entre en Josep i jo i vam abraçar les nenes per calmar-les. Jo estava aterrida i ja em veia de bon matí surant al mig del no res després que aquella tempesta, que a mi em semblava un huracà, s’endugués tot el diminut cayo Zapotillo al mig del mar. Va ser molt intens però de poca estona i a mesura que la força del vent i de l’aigua amainava, la tensió va disminuir i ens vam acabar adormint.

Quan ens vam despertar el cel era clar i el sol lluïa amb força, la sorra humida era, a primer cop d’ull, l’únic rastre d’allò que havia passat aquella nit. La nostra tenda estava intacta i les nostres pertinences eixutes, tan sols, per capil·laritat, el banyador d’una de les nenes que tocava la lona havia quedat humit. Però en acostar-nos a la zona comuna i començar a trobar els companys, no tothom havia tingut la nostra sort. 

Les palmeres petites de vora la platja estaven recobertes de roba i matalassos inflables estesos al sol. Unes quantes tendes tenien un pam d’aigua dins. El director comptable de l’empresa, que l’havia plantat al peu del nostre turonet, es lamentava dient que havia rebut tota l’aigua que baixava, li entrava pel darrere, i un cop la tenda va estar completament inundada sortia com una cascada pel davant. Anava traient l’aigua amb la galleda de la seva nena tot mormolant: “i pensar que d’estudiant no vaig voler fer mai càmping! Els meus companys anaven de tenda i jo em pagava una pensió”.

L’esmorzar va animar els esperits una mica esgotats dels excursionistes. Hi havia fruites, cafè, pa torrat, formatge llescat, ous ferrats o truita, melmelades, mantega, embotits, cereals, llet... Tot a discreció.

En acabar d’endrapar com uns desaforats —les emocions ens havien obert la gana— va arribar un moment difícil per a mi, havia de trobar un lloc adient per buidar el meu intestí. Els organitzadors ens van informar que hi havia un “inodoro” en un lloc apartat de les zones comunes tot indicant-nos el camí per arribar-hi. Ens vam dirigir cap a on ens havien dit: un petit sender en direcció al mar que serpentejava entre plantes altes. No vam caminar més de tres minuts per arribar a la costa nord del cayo, la més abrupta i sense gaire sorra; sobre els coralls morts que afloraven per damunt de les onades, unes passarel·les, que semblaven fetes a partir de les despulles d’un naufragi, conduïen a una petita cabana, també construïda amb fustes recuperades, que es trobava al bell mig del mar. No tenia porta i una cortina voleiant donava una mínima intimitat als ocupants mentre feien les seves necessitats; a dins, dues fustes de paret a paret feien de seient, i un espai al mig dels dos taulons permetia que les deposicions anessin a parar directament a l’aigua i marxessin surant mar en dins. Havien tingut la precaució de construir “el inodoro” tenint en compte els corrents marins per protegir les platges on ens banyàvem.

Els dies els passàvem vagarejant entre els coralls, els cocoters, les xerrades amb els companys o veient gaudir la canalla en aquells dies de salvatge llibertat. Els nens es van fer especialistes en pujar a les palmeres per collir cocos i en Josep semblava tot un “indito” obrint-los amb un “machete”.

Ja he parlat de la quantitat de begudes prohibides que els meus fills van beure, però també vam descobrir l’aigua de coco, l’únic líquid, no alcohòlic i sense gas que a mi m’agradava ja que  no hi havia aigua amb unes mínimes garanties de potabilitat. No he tornat a tastar mai més cap “piña colada” com les que vaig prendre allà i encara se’m fa salivera quan penso en la gelatina que recobria l’interior dels cocos en la fase prèvia a la maduració, abans que es transformin en el producte que ens arriba a nosaltres.

El Dani, inquiet explorador, va recórrer el cayo pam a pam i en una d’aquestes batudes, va descobrir que a la part nord-est hi havia un assentament de pescadors que es dedicaven a les llagostes. Quan els va preguntar què feien, li van explicar que cada dia passava un vaixell de cayo en cayo a recollir la pesca, però que només volien els cossos dels crustacis per congelar-los sobre la marxa i poder-los exportar als Estats Units, i que era per això que els treien els caps i els llençaven. El Dani va venir a explicar-nos el que havia vist i, a partir del segon dia, els àpats de la colla es van amenitzar amb caps i potes de llagosta!

Els dies van passar sense adonar-nos! La tornada es va fer de dia i el vaixell que ens va venir a recollir era molt millor que el de l’arribada; aquest cop semblava més el creuer d’un grup d’amics que no pas una pastera. A mig camí, per tal de pal·liar una mica la calor, el capità va decidir fondejar una estona i els valents ens vam tirar a nedar dins les perilloses aigües del mar del Carib, plena de taurons i barracudes. En Josep, home de secà, es va quedar a coberta vigilant que no aparegués cap aleta surant per on nedava la seva família.

L’autocar de tornada a la capital era molt més silenciós que el d’anada. Estàvem cansats, bruts i salats després de quatre dies de sol, platja i anar tot el dia en banyador sense més aigua per rentar-se que la del mar.

Trobar un adjectiu adequat per descriure aquesta estada a Belize em resulta molt complicat, no en trobo cap que contingui totes les emocions i sensacions experimentades. Potser allò que expressa millor el nostre sentiment és que, quan em vaig plantejar escriure aquest viatge i vaig agafar l’àlbum de fotos per refrescar la memòria, el que més em va sorprendre va ser que l’excursió només havia durat quatre dies i en el meu record em semblava que n’eren deu. 


CARME RIPOLL 
ROSES, AGOST DE 2013