Dones universals però anònimes

Autor: Carme Ripoll
2016-03-24
És molt difícil comentar una obra que, malgrat no ser teva, la sents tan propera com si en fossis la padrina. He participat en el creixement i desenvolupament d’aquesta història com a companya del grup d’escriptura on es va gestar. Han passat uns quants anys i la retrobo ara com a novel·la breu que ha estat guardonada amb l’accèssit al 26è Premi literari Ciutat de Mollerussa i que ha publicat Pagès editors.



La Susana Aluja és amiga, però no és aquest el motiu pel qual li faig lloances, és, més que res, una gran escriptora. L’obra que acabo de llegir no ha canviat gaire del que comentàvem en el seu moment inicial. Recordo que la seva escriptura austera no variava substancialment d’una entrega a l’altra, cada frase havia estat meditada i estudiada profundament abans que no se’ns mostrés. El producte final, que ha estat durant tres o quatre hores sota els meus ulls, és una història més madura, més arrodonida, però que manté, fins a l’extrem, la sobrietat característica dels escrits de la Susagna.

La protagonista principal d’aquesta història és la Madrona, de qui entrellucarem les dures vivències com a dona d’un poble de secà durant l’època de la postguerra. L’acompanyen la Leocàdia i l’Agustineta. La prosa de l’autora no necessita de gaires paraules per esbossar la personalitat de cada una d’elles.

“Tenia divuit anys i em sentia valenta...” recorda la Madrona en el seu llit de mort. “Al cor de l’hivern, em casava de negre.”, “Jo tenia clar que era l’home que calia per a casa.”, “...un pagès valent i amb espenta. Ell era així i res més. Ni alt ni eixerit, ni amable ni rialler, ni savi ni ric. Només valia unes mans.” No ens calen explicacions per comprendre el que passava, el perquè de certes decisions i la tristor de les conseqüències que la noia es veia venir.

“Sense mirar-me. Passaven sense veure’m. Perquè ni els sàputs de l’entollada deixaven de raucar mentre tallava canyes o estirava alguna herba”. Aquestes paraules ens fan pensar en tota una manera de ser, discreta, menuda, invisible. Així es sentia l’Agustineta.

“Jo m’ajupia per col·locar-me el drap de cotó al genoll dret. L’esquerre, ai, l’esquerre! Les esquerres sempre patint. Ai, si no me l’hagués esberlat, anant a buscar aigua a la bassa corrent com una llebre! Però era massa carallot, allavòrens. Jove i carallotada. Au, em vaig quedar per sempre esguerrada! I, per composta, aquells feixistes em van batejar: La coixa. Lletja i coixa...” Una dona forta que fa front a les adversitats. Una dona que tira endavant i ajuda a les amigues a continuar lluitant.
Personatges ben dibuixats que es mouen sense entrebancs amb una estructura ben travada. Els canvis de narrador es fan sense estridències i els salts en el temps, a més d’anar veient la història principal, permeten recordar totes les penúries dels perdedors. Els morts sense tomba; ser de l’altre bàndol... 

Aquest relat és un retrat dels costums i la manera de viure dels pobles petits a l’època de la dictadura, quan semblava que, fins i tot, la meteorologia es posés del costat dels que ens escanyàvem.

El relat de la Susagna té el mèrit de fer reviure una parla que s’està perdent. Recupera paraules, frases fetes, expressions, a més de ser una defensa aferrissada de la cultura, tan menystinguda per la gent ignorant.

Tot plegat és una història senzilla com la de milers i milers de dones que, sense cultura, han tirat endavant les seves famílies sense esperar res a canvi.

La primera cita del llibre, que pertany a l’obra “Tres Guinees” de la Virginia Woolf (editat per Angle Editorial i traduït per Marta Pesarrodona) està molt ben triada:

“Vostès senten en pròpia carn el que les seves mares sentien quan se les excloïa, quan se les feia callar, perquè eren dones”.    

En acabar la lectura d’aquesta novel·la breu, ens dol això, que sigui breu. Ens deixa el regust que en volem més. Que queden moltes més coses a dir. Que necessitem continuar sentint la veu de la Susagna Aluja.   

Carme Ripoll
Roses, 20 de març de 2016