TENS UN E-MAIL DE LISBOA

Autor: Carme Ripoll Martinez
2013-01-16

En Joaquim mira, amb cara d’avorriment, la televisió. No s’imaginava pas que trobaria a faltar tant la Rosa. El so del telèfon avisa de l’arribada d’un missatge, l’obre i llegeix: “Tens un e-mail de Lisboa”. Corre cap a l’ordinador per  llegir-lo.

Estimat Joquim,
Aquí estic, asseguda davant de l’ordinador que té l’hotel a disposició dels hostes. He dubtat molta estona si escriure’t o no. No voldria que mal interpretessis aquest mail, però necessito dir-te quins són els meus sentiments mentre faig totes aquelles coses que m’hauria agradat fer amb tu. I també el que penso quan visito, un altre cop, els llocs on vam anar.
Només arribar, ens van conduir al mirador on va parar l’autocar del nostre viatge, São Pedro de Alcântara; el dia no era tan clar però la panoràmica era tan espectacular com sempre. Jo no he fet fotos –tu ja les havies fet totes l’any passat- i, mentre ens explicaven la història de la ciutat, els meus ulls s’omplien de Lisboa.
Tot seguit vam anar cap al tramvia que ens baixava fins al Rossio; potser tenies raó, és una turistada, però em feia il·lusió, i malgrat el preu, vaig pensar... No he estalviat prou tota la meva vida com per poder-me donar aquests petits capricis?

  No sé com, ens vam trobar quatre noies apartades de la resta i una d’elles va proposar que agaféssim un taxi per pujar fins al castell. Em va semblar un dispendi extraordinari! Però no vaig gosar ser jo qui es negués a la proposta. Vaig regirar dins la memòria sense trobar cap ocasió en què tu i jo, plegats, anéssim en taxis. Ja t’ho dic ara, de tant en tant n’agafo, quan estic molt cansada o carrego paquets; no t’ho comento mai per tal de no sentir-te ronsejar. El cas és que ens va costar menys de dos euros per cap! El Castell de Sant Jordi, un regal per pels sentits, el vam recórrer de punta a punta, pujant i baixant; si alguna de nosaltres no tenia ganes de caminar esperava les altres amb la rialla a la cara, i aprofitava per fer fotos a les que s’hi havien enfilat. En sortir, s’havia fet l’hora de dinar i el primer restaurant que vam trobar va ser prou bo per a tothom. Me’n feia creus, no m’imaginava que hi hagués gent a qui no li calia passar per deu restaurants abans d’escollir l’adequat!
Vam pair les sardines al caliu perdent-nos per l’Alfama, embadalint-nos amb el mirador de Santa Luzia, sense planells, vagarejant per carrers estrets i solitaris, aturant-nos a parlar amb la gent del barri, deixant-nos ensarronar per un venedor simpàtic que ens va fer un regal per ser del Barça i a qui vam comprar un collaret sense dixcutir-ne el preu. Aquella gent estan orgullosos del lloc on viuen i de la seva festa (era el dia de Sant Antoni, el seu patró). Ningú no ens deia amb por: “anem, anem, que fan mala pinta”. Esgotades, vam tornar a l’hotel en taxi (no sé si un cop a casa sabré estar-me’n).
A la nit, vam tornar a l’Alfama a sentir fados. Sabies que m’agraden?
El segon dia, vaig canviar de companyes; aquestes, més caminadores, ja havien anat a Belem i al Monasterio de los Jerónimos. Jo no hi volia anar, tenia present la visita que ja havíem fet  plegats, i les fotos de l’àlbum. Aquest cop ens vam deixar anar pel Barrio Alto; caminàvem sense una idea preestablerta, mirant botigues, observant la gent. Si una volia aturar-se en un lloc, les altres esperàvem. Vam trobar la llibreria més antiga de Lisboa, la Bertran, i em vaig comprar un llibre de cuina i El llibre del desassossec en versió original. El cor bategava fort, em semblava que d’un moment a l’altre apareixeries tu per dir: “quina bestiesa, si no ho entens!”. Quan pagava, la sensació de llibertat va ser embriagadora. Vam anar a berenar al Café A Brasileira, on anava Pessoa; hi ha una estàtua d’ell i els turistes s’hi fan fotos, ja veuràs la que em vaig fer jo, fent posturetes sense cap vergonya! 
Després, vam agafar un tramvia que ens va portar al cementiri, però ja estava tancat; no em va fer res, crec que hi anava per portar-te la contrària fins al límit, a mi tampoc no m’agraden. Vam tornar a l’hotel per preparar-nos per anar a un altre lloc de fados. Al sortir, ens vam quedar a ballar en una de les festes de carrer que feien pel barri de l’Alfama, com si fóssim canalla!
No vaig passar per la Baixa Chiado més que per anar d’un punt a l’altre, ho tenia massa vist i em recordava el nostre viatge en què, a més de la teva reticència a fer coses, havia de lluitar amb els que els feia mal els peus, o els genolls, o la butxaca.
L’últim dia, vaig sortir sola; era com si necessités mostrar-me a mi mateixa que era capaç d’anar pel món sense tu, creure’m que no et necessito per a res. La visita al museu de l’Azulejo, en contra de la teva opinió, no em va provocar urticària! No va ser tan difícil com deies, vaig anar en metro i en autobús. I vaig agafar l’ascensor. Encara recordo el teu: “ja hi pugem cada dia, en ascensor!”... I va ser mentre admirava la vista des de la terrassa superior que em vaig adonar de com m’agradava la sensació de llibertat, però que, malgrat tot, et trobava a faltar i que el que jo volia potser fóra inabastable. El que vull es compartir la meva llibertat amb tu, que no coaccionis el meu tarannà, que respectis els meus desitjos, encara que no els entenguis, que gaudeixis veient-me gaudir, com ho faig jo.
T’estimo.
Rosa 

El Joaquim s’afanya a agafar el mòbil per escriure:
“No hi ha res inabastable si ets al meu costat. Anirem a París, tu i jo sols, em faràs de guia i tindràs els cordons de la bossa. Compartirem el goig de descobrir la ciutat. Seré un turista modèlic que no tindrà ni por ni vergonya de res”. T’estimo.

 

Carme Ripoll Martinez Barcelona Juny 2012