UN BALCÓ DEL RAVAL

Autor: Carme Ripoll Martinez
2011-01-01

—Mme. Capdevila, vous êtes de Barcelone. N’est ce pas?
La inesperada pregunta la va sorprendre mentre es preparava un cafè. Amb la tassa a la mà i fent capcinejades assertives, es va dirigir cap el taulell on havia col·locat el munt d’historials dels alumnes. El curs estava a punt de començar. Volia saber qui eren abans d’enfrontar-s’hi.
Mlle. Thibeau la va seguir per seure al seu costat. Ignorant els informes que la seva companya fullejava, va iniciar, entusiasmada, un monòleg en motiu de l’estada a Barcelona.
No eren amigues íntimes, es tractaven de vostè i pel cognom. Es queien bé          i compartien nombrosos moments perduts a la sala de professors. Congeniaven en les seves maneres d’ensenyar la llengua, una el francès i l’altra l’espanyol, intercanviaven idees i mètodes. La Mercè l’escoltava d’una orella distreta. Des de les olimpíades, estava acostumada a escoltar afalacs de la capital catalana, com si en fos la propietària. Ella els deia que ho desconeixia.
—Il y a longtemps que je l’ai quittée! 
Ningú no li demanava com era que havia emigrat d’aquella ciutat que fascinava tothom, no els interessava la seva història. Ella tampoc no els l’hauria explicat.
Una fotografia, artísticament feta, d’un balcó buit on destacaven uns geranis vermells, a tocar d’una canonada esquerdada, sobre la qual brostaven matolls als encaixos, es va interposar, de sobte, entre els seus ulls i el document que estava llegint. El pensament li va volar.

La nena estava asseguda en una cadireta de bova esfilagarsada. La sola distracció era mirar, des de l’alçada, com els nois del carrer jugaven a pilota. De tant en tant, el pas d’un automòbil interrompia el partit. Un soroll monòton de màquina de cosir provenia de dins la casa. La mare no parava de pedalejar. El peu dret pla a la plataforma i l’esquerre fent contrapès amb la punta. L’esquena arquejada, la vista clavada a l’agulla que avançava veloç, la mà esquerra estirant el teixit, la dreta dirigint-lo. Un tuf d’humitat i de clavegueram s’esquitllava de les escletxes de la canalera que separava els edificis. A vegades, en els punts d’unió hi creixien mates de capolls groguencs que interpretava com un bon auguri. Pensava que les poncelles eren massa maques per presagiar coses dolentes, malgrat que la mare opinava que el groc era color de mal astruc. Però ella no s’ho creia. El sol, l’or, la crema, les coses bones també tenien to daurat, com les flors. N’hi havia una que apuntava el balcó dels veïns, el que quedava més avall, com si hagués nascut per saludar els nous habitants del pis. S’hi acabaven d’instal·lar. Les portes balconeres es van obrir per deixar aparèixer una nena, molt ben pentinada amb trenes d’or, que contemplava els futbolistes. Devien tenir la mateixa edat i ella va cridar-li l’atenció.
—Hola nena!
La cara rodona, envoltada per les cues rosses, va lluir un somriure esplendorós quan va guaitar d’on venia la veu que l’havia saludat.
—Hola!
En aquell instant, va néixer una amistat que les faria inseparables.

A la primera foto n’havien seguit una pila d’altres, totes de l’estil. Carrerons estrets, ombrívols, més nets que en la memòria; fanals de ferro forjat, altra hora amb vidres trencats, ara perfectes; roba estesa, reminiscències del passat...
La Nadia Thibeau persistia amb la xerrameca. Un resum del que anava sentint prenia forma a la ment de la Mercè. Havia viscut els dos mesos d’estiu a Barcelona, “Chez l’habitant”, ho havia dit amb aquests mots, a la part vella de la vila, i esclaria, que era per entendre, convivint amb ells, la manera de ser dels catalans. Va obviar donar l’opinió que li havien merescut els seus amfitrions.
—Etiez vous logée au Raval?
Li costava de creure que Mlle. Thibeau, vestida amb modelets de marca, seguint la moda religiosament, s’hagués arriscat a residir en un barri tan degradat.
—Vous connaissez?
Va dir sí amb un gest, aplicada a examinar les fotos que li posava davant la mirada. Massa que el coneixia!

 

La Puri i ella anaven a la mateixa escola. Quan estaven juntes s’aïllaven de la misèria que les envoltava. A les dues els agradava la lectura. Era un refugi i la fantasia els servia de cau per imaginar la meravellosa vida que les esperava en el futur. Ho feien tot plegades: anar a la Boqueria amb un cabasset per recollir les verdures matxucades que les pageses llençaven; triar, entremig les fruites de la brossa, de les quals es podia aprofitar un tros; arreplegar a última hora les deixalles de les peixateres. La mare li havia ensenyat a fer una sopa de rosegons de pa, amb un sofregit i brou de peix, que era l’enveja dels convidats. Aquells eren els dies feliços d’un parell de nenes que aprenien a sobreviure. L’edat ho va malmetre. L’adolescència els va fer arrodonir les formes i que aflorés la bellesa interior a les galtes. Els homes els van voler robar la joventut.

—Carrer d’en Roig.
La Nadia, contenta que el reconegués, va emprendre els elogis de la bona ubicació: prop del MACBA i del centre cultural de les Balears que hi havia a la cantonada del carrer del Carme, remarcava que hi servien unes amanides amb sobrassada delicioses, a quatre passes de la Rambla del Raval, plena d’animació, i, és clar, la Rambla de les Flors, el Liceu... Llocs actuals i de tothora, la ciutat també havia madurat. Va concloure dient-li que hi havia llogat una habitació.

Tretze va ser el nombre que va marcar el canvi. A la Puri la van posar d’aprenenta d’El Suizo, una botiga de blondes, encaixos, mantons i mantellines, que hi havia a la Rambla tocant a la Porta Ferrissa, i van rellogar una cambra a l’oncle del poble, un vell fastigós parent del pare, que buscava guanyar-se un jornal. Per a la Mercè, amb la mare malalta que no podia amb feina i família, l’escola es va acabar. A casa hi va entrar un dispeser, després un altre. Ella i el seu germà s’amuntegaven dins l’habitació petita de l’entrada. Convençudes que l’educació era l’única via de superació, van aconseguir que les deixessin assistir al batxillerat nocturn. Tenien poques estones per xerrar. Es veien a classe però no hi havia oportunitats per als secrets. Tan sols durant el trajecte de tornada. La Puri cada cop es tornava més callada, la rialla, que li havia il·luminat el rostre des del dia que s’havien conegut, s’extingia. Mans rasposes que exploraven cossos tendres l’estaven marcint

Un segon paquet de fotografies havia pres possessió de l’interès de la Mercè, els dossiers escolars quedaven oblidats. La Nadia s’aturava a les fotos per comentar com les havia pres. Algunes, imatges robades des del balcó, mostraven el tràfec sòrdid d’uns magrebins que s’aprofitaven del vici dels pobres desgraciats, els que es creuen que, amb una cigarreta d’herbes o injectant-se substàncies impures, l’existència es torna bella. Personatges recents del món del que, feia anys, s’havia escapat.
Abans d’atansar-li la següent, la Nadia va puntualitzar que aquell home era un ésser especial, hi havia tingut llargues xerrades, dominava el francès bàsic. Era un il·lustrat amb qui s’hi podien mantenir converses divertides i cultes. El considerava un bon negociant, intentava encolomar-li, a un preu avantatjós per a ell, les andròmines que tenia sota el nom d’antiguitats.
L’experiència no l’havia maltractat.

El Fèlix, des de la porta del negoci del seu pare, les mirava quan entraven i sortien, era com un vigilant, atent al que feien i amb qui anaven. Amable, el somriure i un “bon dia”, “bona tarda” o “bona nit” a la boca sempre que passaven. En tot moment, un llibre d’història com a lectura. No havien tingut mai una conversa. Un dia que se’l va trobar fora del barri li va preguntar què li passava a la Puri.
—Ja no somriu. Li en passa alguna.
La Mercè se’n reia. Es pensava que estava enamorat de les trenes rosses. Quan tornaven de l’institut li va dir. La veu frèjola de la Puri va confessar que a les nits una ombra fastigosa s’esmunyia sota els llençols i l’amenaçava de mort si piulava.

La Nàdia mostrava les instantànies dels indrets que l’havien atret. Entre les pageses de la plaça de Sant Galdric va reconèixer, feta una iaia, la dona que sovint, els ulls colgats de pena, els donava un manat de bledes amb les fulles mig menjades pels cargols i un grapat de patates bonyegudes o esquinçades per l’aixada. Les peixateres, mostrant, orgulloses, escórpores, meros, sardina o barat, cares noves amb cridòries antigues. Can Blai, de carns mai tastades. L’Angeleta dels ous, que els guardava els esberlats; ella ja no hi era, però la parada restava igual. Pollastres, dintre de mostradors envidrats, ja no penjaven d’un ganxo ni hi havia tripes per rentar i sofregir, i les potes, ja no s’empraven per coure aquell brou gelatinós.
Una darrera l’altra les instantànies la retornaven a aquell món que havia aconseguit desmemoriar.

La por de la Puri la va escortar de camí a casa, estava trasbalsada, buscava la intimitat del llit per reflexionar, per imaginar la forma de salvar-la del suplici. No sabia, aleshores, que debutava en el propi calvari. Havien rebut una carta de la cosina del pare que treballava de minyona a París, necessitaven una noia llesta i jove per fer de mainadera. No li van dir res fins trobar-se, de cop i volta, amb un passaport i l’equipatge fet. El tren partia a les sis del matí. Ella marxava amb una maleta de cartró, un farcellet amb un entrepà i un envàs de gasosa ple d’aigua. Com a única companyia, cent pessetes, tota una fortuna, en un moneder, per si de cas. Colpida per no poder acomiadar-se. Atribolada per l’avenir incert que se li obria al davant. Avergonyida per escapolir-se vers una vida, suposada, millor. Cartes no respostes la van conduir a desaprendre l’adreça. Nova família per recuperar el salari. Hores d’estudi per assolir la independència.

La Nadia, interrogant que quan feia que no hi havia tornat, la va fer revenir al present.
—Jamais! Je n’y suis retournée jamais.
Com dir-li que mai havia marxat del tot? Podria comprendre el que sentia? Malgrat haver enterrat les memòries en un pou mort i haver-les colgat amb experiències noves, els records s’encaparraven a emanar per les clivelles del pensament, com l’olor de podrit de les clavegueres els dies d’humitat.
—Pourquoi?
Va encongir les espatlles. Què podia dir? Ni ella en sabia la raó. Por? Es tenia per valenta. Indiferència? El cor bategava més fort quan les imatges viscudes apareixien. Vergonya? Potser sí. Sentia la humiliació de la feblesa, considerava una infàmia no haver ajudat la Puri a sortir del sòrdid ambient en què s’havia trobat.
La Nàdia li assegurava que pagava la pena el viatge, la ciutat estava preciosa i la gent contenta. La vida resultava més barata que a París. Li va anotar les dades d’on havia estat hostatjada. Ho va fer al darrera de la fotografia del balcó i li va posar en un sobre.
La directora es va apropar per exposar els horaris i la Nadia va abandonar l’escampadissa de cartolines per verificar les propostes. La Mercè, amb la mirada perduda, rememorava l’angoixa de les primeres vivències de la capital francesa.

La cosina del pare era l’encarregada d’enviar el sou. La tenia presonera, privada de dia lliure,i de diners per escapar. Quantes nits davant els llibres de francès per poder comunicar-se! Les sortides amb els nens pels Jardins del Luxemburg eren períodes de joia i llibertat. Seria al parc, a l’aguait de les criatures, quan trobaria la drecera per fugir.
Es relacionava amb la Lola, que la feia sentir més abominable, pel sol fet de la cordialitat que irradiava. Era de Valladolid, poc més gran que ella, treballava de mainadera per a uns exiliats que volien que els fills parlessin espanyol. La tractaven bé i li permetien estudiar a l’Aliançe Française, al Boulevar Raspail. Mesos abans de retornar a Espanya, li va oferir treballar amb uns amics del seus patrons, uns catalans, refugiats republicans, interessats que cuidés els tres fills en saber que parlava català. Va acceptar sense pensar-s’ho gens ni mica. Feia dos anys que vivia a París i no havia rebut ni una notícia de Barcelona. Cada setmana, mentre li duraven els vuit francs en què s’havien convertit les cent pessetes, havia escrit una carta als pares i una altra a la Puri. Després les donava a la cosina amb l’esperança que ella les transmetés. En canviar de feina va renunciar a escriure per encetar la lluita a fi d’oblidar el Raval.
No li va costar gaire amagar-lo dessota les bondats de què gaudia. La nova família la va rebre braços oberts, la van inscriure a l’institut per continuar estudiant. Sempre que podien el pare o la mare dels nens els donaven classes de català. Menjaven en família i les converses a taula eren enriquidores. En aquell ambient aprenia a respectar, a si mateixa i als altres. Estimava i l’estimaven. Durant el temps que hi va conviure, estalviava el que guanyava. Arribat el dia, en què conscient que els nens ja es feien grans i no la necessitaven, es va acomiadar, volia evitar-los el dolor de fer-ho. Va entrar a la universitat gràcies a la concessió d’una beca. A partir de llavors es va fer seva la vida i la família que l’havia acollit també.

La Nadia es va acostar per dir-li que li guardés les fotos, havia de solucionar uns problemes d’organització, i que si havia de marxar, ja les hi tornaria un altre dia. Les va acabar de fullejar per reprendre l’estudi dels expedients. A l’hora de sortir van quedar guardades a la casella.

* * *

El seu domicili no era lluny del Lycée Luis-le Grand; era una passejada que li anava bé per desconnectar. Quinze minuts caminant amb passes ràpides l’ajudaven a distanciar-se dels nois i noies de la classe i de les dificultats que presentaven. Era un exercici saludable que li permetia mantenir-se en forma. Aquest cop el caminar era lent i la ment, en un altre lloc.

Les vesprades d’estiu s’estaven a la fresca en un dels dos balcons. Sovint, des de casa la Puri, que tenia millor camp visual, observaven els passants. Si tenien el dia entremaliat o estaven soles a casa, els tiraven el que tenien a mà, cuques, si la caça havia estat profitosa, o boletes de paper de diari o els ruixaven amb la mà xopa d’aigua. Havien de vigilar que la senyora Ursulina no les mirés. Acostumava a estar asseguda a la porta de la bodega que regentava el seu fill. Tothora tenia el gos, repulsiu i de llinatge desconegut, a la falda, i l’acariciava i li furgava el penis. La visió els feia venir basques, tot i no entendre el motiu de l’acció.
L’experiència de la Puri les va il·lustrar en els afers tabú de la relació carnal i en com els humans s’assemblen als animals.

En arribar, el Jordi ja hi era i es va fondre entre el seus braços. Ell la va retenir fins que ella, assossegada, se’n va separar.
—Què et passa?
—No res. Tonteries meves que em posen una mica toveta.
Mentre es canviava i posava còmoda el Jordi disposava el sopar a la terrassa. Feia un dia estiuenc i donava gust ser a l’exterior. El veia a través de les vidrieres com destapava una ampolla de vi de les que guardaven per a les ocasions especials. La mirada interrogadora va obtenir resposta.
—Fa un dia esplèndid! Tu dius que estàs toveta. I jo em moro de ganes de provar-lo. No n’hi ha prou?
Van degustar l’àpat en silenci. No eren massa xerraires.

S’havien conegut l’any que la Mercè havia començat la universitat. La família amb què havia viscut, la convidaven a passar el Nadal amb ells. El Jordi també era de la colla d’invitats aquelles festes. Els van seure de banda. L’amistat va néixer d’immediat units pel català. Feia poc que se li havien mort els pares d’accident. Eren els únics supervivents d’una nissaga represaliada i s’havia quedat sol. Treballava a la Sorbone com a professor de Ciències Polítiques. No van trigar a viure junts. Volien tenir fills però no arribaven. Els metges no en trobaven la causa. La Mercè no li havia explicat res de la seva infantesa. Només li havia dit:
—No em vull parlar. Em fa mal.
Ell, tolerant, li havia mostrat la seva comprensió.
—Ho entenc. Als meus pares els desagradava esmentar les penúries sofertes durant la guerra.

Es delectaven amb un camembert, madur, al punt, que els agradava, arrodonit per l’aroma i el gust del vi. L’aire es mantenia càlid malgrat que el sol ja s’havia amagat darrere les teulades.
—Estàs segura que no em vols comentar què ha passat?
Ella va pensar que el Jordi tenia aquella mena de saviesa emocional que impulsava a fer-li confidències.
—Mlle. Thibeau ha passat dos mesos a Barcelona i m’ha ensenyat les fotos que hi ha fet.
Ell va apropar la cadira fins a poder envoltar-li les espatlles.
—La primera foto m’ha tallat l’alè.
A poc a poc li va desgranar la infància, la misèria, la desventura, el desencís, el dolor, l’enyorança.
En acabar es va sentir lleugera, alliberada.
—No t’agradaria buscar-los?
—Per què? La bruixa de la cosina m’ho va dir ben clar que el pare no em volia a casa i no em calia tornar-hi. Que li havia demanat que se’m quedés per sempre.
El Jordi l’abraçava.
—Penso que hi hauries de tornar. Encarar-te amb el que has viscut. Demostrar-te que no hi podies fer res. Eres una nena, com ella. No eres tu qui l’havia de salvar.
Ella no deia res, emocionada de reviure el patiment.
—Has de treure’n l’entrellat. Tu ho has dit. Aquella dona era una bruixa. Segur que no era cert. I el teu germà? No desitges saber què se n’ha fet? Ell era un nen com tu.
Donava excuses.
—Qui sap on paren?
—El Fèlix encara hi és. Ell pot saber on són.

Reveia el pare, adust, taciturn, donat a la beguda. Sense feina i menyspreant els que treballaven per quatre rals. A la mare, cosint dotze hores diàries per un sou miserable, silenciosa, encongida, qui sap si de cansament o de por de les estrebades del marit, quan tenia el vi dolent. I el Miquel, callat, seriós, protector malgrat portar-li tan sols dos anys. Fent feines de cambrer o de rentaplats dels restaurants del barri xino.
Tenia por de trobar-ne una rèplica del pare. Tornava a sentir les discussions aferrissades que tenien per culpa dels estudis. Les paraules li ressonaven al cap: els pobres sempre són pobres, no hi ha escapatòria. La ràbia la dominava. Què t’hi jugues? Li acabava dient.
Li feia basarda retrobar-lo vençut. Ella s’havia sortit amb la seva. Tenia estudis, no era pobra. Era aquesta la seva victòria? Abandonar-los i tenir por de tornar era un triomf? No se sentia invicte, la lluita pel futur no s’havia acabat. Havia de tornar a les arrels per fer net del dolor i de l’angoixa. Havia d’explicar a la Puri, si la trobava, que ella no l’havia abandonat. Que sempre hi havia pensat i que els missatges sense resposta li havien deixat el cor esbocinat.

El Jordi insistia.
—Li has preguntat qui eren la gent de la casa?
—No. Defugia que em fes preguntes que no volia respondre. Però ha escrit les dades, darrera la foto del balcó.
Va anar a cercar-la per mostrar-li.

* * *

El viatge es va organitzar aprofitant les vacances de mig trimestre de Tots Sants. Van arribar-hi de nit. Barcelona es mostrava brillant, plena de vitalitat. Per al Jordi tot era nou, havia nascut a París i mai no havia posat els peus a Espanya. Per a la Mercè tot era diferent, més llum, més gent, millor vestida.
A dos quarts de deu del matí eren a la porta del número cinc del carrer d’en Roig. La botiga del Fèlix estava tancada. Van prémer tots els timbres de l’edifici i no en van obtenir resposta. Decebuda, la Mercè, va provar el pis de la Puri. Per l’intèrfon una veu estrangera li deia que s’havia equivocat sense estendre’s a donar-li raons. Tenia dificultats per reconèixer els llocs, acabava de passar l’equip de neteja, inimaginable en un altre temps.
Van vagarejar pel barri. Es deixaven portar, no hi havia plans ni finalitat. Hi trobava un altre tipus de misèria, feta de parles forasteres i costums llunyans, diferent de la viscuda. Fins arribar al mar. En aquell moment es va adonar de com havia enyorat la salabror de l’aire i el reflex del sol.
A la nit hi van tornar a passar. Des del carrer Hospital ja es veia que fils de llum s’endevinaven entre els llistons de la persiana de fusta verda. Ella va tenir la reacció de recular. Ell agafant-la fort l’empenyia endavant. El negoci del Fèlix romania tancat. Un veí que sortia els hi va permetre entrar. A través de la porta del pis sentien la quotidianitat de la gent que hi vivia. Ella es va quedar palplantada, les mans glaçades, el cor desbocat. El Jordi va prémer el timbre i gairebé d’immediat la porta es va obrir i es va sentir un cridaner reny femení:
—Com t’haig de dir que no obris la porta sense permís? 
Una nena amb cuetes rosses els mirava interrogant. El terra, un escampall de joguines. Abans que ells poguessin badar boca va vociferar:
—Papa, mama, demanen!
Un cap de dona amb els cabells rossos molt curtets va sorgir de la porta de la cuina per la qual s’escapaven efluvis de peix fregit. Al fons del passadís, enquadrat pel bastiment de la porta del menjador, un home es veia a contrallum. La Mercè no reconeixia el Miquel.
La dona va desaparèixer fent un crit en sentir l’olor de cremat.
­—Ho sabia! Ja t’ho deia jo! T’ho he dit sempre, que tornaria!
Las paraules sortien de la cuina barrejades amb la fressa d’estris que es remenaven. La dona va tornar a sortir per abraçar la Mercè que no havia reaccionat.
—Per què has trigat tant? Tu saps com t’he trobat a faltar? Sempre esperant la teva tornada! Et vam buscar i no va haver-hi manera que ens diguessin on havies anat.
La Mercè plorava abraçada a la Puri que també vessava a raig. No entenia res, li era igual, l’abraonava i en tenia prou. El Miquel les va estrènyer a les dues. El Jordi va tancar la porta a l’espera que es calmessin per dir:
—Sóc el Jordi, el seu marit. Encantat de conèixer-vos.
Van entrar fins al menjador que s’havia transformat en sala d’estar. La Mercedites s’havia enfilat als braços del seu pare i observava la tieta encuriosida. La Mercè callava, una mà agafada del Miquel i una altra de la Puri que garlava per tots, era una metralleta.
—Pel viatge de noces vam anar a París, decidits a buscar-te. La bruixa ens va dir coses horribles, que havies anat a guanyar-te les garrofes per les cantonades, que eres una lladre. No ens ho vam creure. Però no ens enteníem i no sabíem què més fer.
La veu trèmula de la Mercè interrompia:
—No vau respondre les cartes.
—Jo no les vaig rebre, la mare en va llegir la primera, les altres les guardava a mesura que arribaven i no me les donava. Gràcies a tu, va fer fora l’oncle fastigós. No ho vaig saber fins que no van retornar a viure al poble, en desmuntar la casa. Fa tres o quatre estius. Les vaig trobar amagades al damunt de l’armari. Quan n’hi vaig parlar ho negava. Es va posar vermella. Li feia vergonya el que m’havia passat. Què vols? Eren altres mentalitats! Crec que tenia por que marxés amb tu, pel que em deies, es pensava que m’escaparia. Jo t’escrivia, el Miquel em va donar l’adreça. Estic segura que la bruixa es va quedar les cartes.
Tants anys de patiment inútil, de recança, d’inquietud per problemes que ja no hi eren a causa d’unes missives robades.
El Miquel la tenia agafada i li acariciava el braç.
—La mare t’escrivia sovint. Rebíem unes cartes en què, ho trobàvem estrany, no responies al que et dèiem. Llavors no ho enteníem, ara estem segurs que no te les donaven.
Una Puri desconeguda per a la Mercè, decidida, manaire, va dir que es quedaven a sopar, que repartirien el que hi havia.
—Tantes emocions treuen la gana.
El Miquel la posava al corrent dels esdeveniments mentre la Puri traginava a la cuina i el Jordi i la nena paraven taula.
La mare havia mort de tristesa dos o tres d’hiverns després d’aturar-se les notícies, i el pare de remordiment l’encalçava poc després. A ell i a la Puri l’enyor els havia unit, i en quedar-se sol es van casar, malgrat ser molt joves. Ella no el deixava tranquil amb la cançoneta que estudiés. A la fi havia pogut entrar als Escolapis de cambrer i li permetien assistir a classe quan no tenia feina. Havia estudiat Empresarials i feia de contable. Es guanyaven la vida. La Puri era assistenta social.
—M’agrada ajudar les nenes que ho passen malament!
Entre anada i tornada de la cuina, la Puri tenia una orella posada al que deien.
Van ser hores de: te’n recordes quan..., seguits de riures fins a fer plorar; de preguntes per recuperar els anys de separació, explicacions sense fi de fets amarats d’enyorança, d’abraçades, de plors i rialles, de felicitat.
La Mercedites havia canviat els braços del seu pare pels genolls d’en Jordi que es mostrava encantat de tenir una neboda.
Volien que es quedessin a dormir però van tornar a l’hotel. Era tard, malgrat que estaven rendits el Jordi va insistir que l’ocasió es mereixia una ampolla de cava. Va caure sencera i ho van acabar de celebrar al llit. L’alegria i la joia de la Mercè era extrema i es va traduir en carícies i plaer. Va ser una nit que els va deixar un record per a tota la vida.
Els dies resultaven curts. Estaven junts sempre que els ho permetien les obligacions. No va arribar a veure el Fèlix. La Puri va dir que de tant en tant desapareixia a la recerca de pisos per buidar o mercaderia per vendre, i va pensar que pel Nadal ja el veuria.
L’últim dia els van acompanyar a l’aeroport i mentre esperaven la Mercè va preguntar:
—Com és que no aneu a viure a un barri millor?
—La Puri no ha volgut mai marxar de casa nostra.
—El barri ha millorat, ja ho has vist. I a més t’esperava. Estava segura que vindries un dia o un altre i no volia que no ens trobessis. Juliol i agost. llogàvem una habitació a gent de París i els preguntàvem si coneixien la Mercè Lopez. No se sap mai, el món és un mocador!
El riure cantadís de la Puri, que sonava a al·leluia, li va aportar sons d’infància.
—No m’hauries trobat mai. A França, les dones perdem el nom de soltera en casar-nos.
L’expressió mig riallera mig sorpresa de la Puri li va fer treure de la bossa la foto en què havia escrit “Miquel López, carrer d’en Roig, 5, Barcelona” per donar-li dient:
—Però tens raó. El món és un mocador, perquè ens ha reunit la fotografia, que una companya de feina em va ensenyar, d’un balcó del Raval.


Relat finalista al VII Premi Literari de Narrativa Breu Districte V.
Publicat per l’Editorial Monflorit.

Juliol de 2011